Possiblement no m’entendreu; no comprendreu el que us explicaré; no sabreu fer real allò que no ho és. De totes maneres, no perdré l’esperança. Aquesta és la història del botonet:
Benvinguts al magnífic món dels objectes insignificants i sense aparent importància que parlen i es comuniquen amb nosaltres. Agafem per exemple un excrament de la gran “vaca de l’Albera”: és un objecte/material antisocial; amb la seva gran fortor (de merda!) evita el contacte amb la societat pulcra i refinada; és un sistema de comunicació que l’obviem titllant-lo d’atac a la netedat. No caiguem en aquest error... la merda ha perdurat segle darrera segle sense variació alguna, mentre que nosaltres hem anat canviant. Aquest exemple tan pudent m’ha servit per presentar-vos el meu nou amic: El botonet. És un botó petit, de tacte agradable i de color negre (si es mira amb ell llum apagat). Aquest botó està lligat a una peça íntima i aparentment personal, mitjançant un fil gran, de tacte desagradable, el color del qual m’importa ben poc. La història del meu botonet és una clara representació de la família: pare (botonet), viu sotmès a la dona (gran tela de roba) a partir dels fills (fil opresor). El pare vol el divorci. Molts potser us preguntareu per què es vol separar de la dona i els fills... jo no en tinc la resposta... ho sento. La següent pregunta és la de: “i tu com ho saps que es vol separar?”... d’aquesta sí que en tinc resposta: cada cop que la meva mà intenta introduir-se a la casa que la dona protegeix, hi ha quelcom molest; algun objecte que frega amb el palmell de la meva mà. És el botonet. Ja pots buscar qualsevol entrada que el botonet hi és present; podríem dir que és un maldecap. Si més no això és el que creia que era... no obstant això, vaig desistir a emprenyar-me amb el món i vaig intentar perdre cinc minuts del meu miserable temps per analitzar la situació i intentar trobar una solució; i la veritat és que no la trobava. Cada cop topava amb el petit i tornava a perdre part del meu temps buscant una resposta. Un bon dia però, aquelll botó (perdó, el botonet) no era al seu “puestu”. Escandalitzat vaig decidir acabar amb el capbussament a la zona àrida i humida, en veure que ell no hi era. Vaig voltar el pis en busca d’aquella casa on el meu amic feia la funció de pare: calaixos, rentadora, sota el llit, amiga de la noia en qüestió... ni rastre!! Trist i moix vaig anar a buscar un “llegurt” a la nevera, vaig asseure’m al sofà i mentre ella intentava consolar-me, les meves llàgrimes emplenaven el recipient, cobrint-lo, i matant així tots els putus microbis que viuen en aquell microsistema. Fart de tenir aquell vassal entre mans, vaig optar per llançar-lo.
No pot ser!!!! Dins les escombraries la tela sedosa i sensual!! La vaig agafar i intentava trobar la part frontal on el botonet hi residia i que per culpa d’aquells nervis a flor de pell, tant em costava trobar. Alarma! El botonet havia desaparegut... estava descosit de la famosa tela! Això què representava, la mort o el divorci amb la seva vida? La veritat és que costa saber-ho. Vaig optar per somniar que fós divorci. Així doncs, un somriure va il·luminar el meu rostre ja que el meu botonet per fi era lliure.
Dos primaveres més endavant, vaig trobar una vella camisa a l’armari de la jove. Me la vaig posar; sí, ho haig de reconèixer: son pare i jo mateix fem la mateixa talla; no obstant això hi havia quelcom que em fregava al pit i me l’irritava... el botonet!! Casat de nou, i fins la polla d’aquell matrimoni!! Amb un acte d’alliberament a l’oprimit, vaig arrencar el botó de la camisa d’una sotregada i vaig llençar-lo al carrer. A viure! Des d’aquest moment la meva vida i la del botonet van caminar camins diversos. Bon viatge botonet!!
Us costarà entendre’m, però no cal que ho feu. Reviviu aquell ésser que algun dia hem estat i trobareu el camí per a fer-ho.