Una entrada més

Ahir, avui i demà...
A vegades confonc els temps de la meva vida. Confonc l'alegria del passat, col·locant-la en un futur incert, inexistent. Necessito saber què serà de mi. Superaré el meu passat? seré capaç de trobar quelcom que em faci realment feliç? trobaré aquella abraçada matinal que m'ompli i em faci oblidar aquell pretèrit fosc i obscur? No sé si seràs tu, o tu, o potser tu aquella qui em faci veure la llum. Et necessito. No sé si és fruit de la tristor d'aquests dies o què, però em costa caminar. Sovint escoltava la depressió d'alguns, en passar aquests dies, sense entendre massa res; ara sí, ara ho entenc. Ploro per dins, però ploro. Noto la buidor dins meu. Potser enyoro el teu somriure. Potser enyoro els teus defectes. Potser et trobo a faltar a tu; aquella persona amb la que no he conviscut cap minut de la meva vida; però t'enyoro, i t'estimo.

Pròxima destinació: Islàndia!

Són les 13:45 i ja és hora de marxar. No és un fins demà sinó un segurament, fins sempre més. En Floki s'ha passat els darrers mesos a Barcelona on ha conegut una princesa igual de rossa que ell; bé, potser m'he precipitat... rectifico... ell és d'un ros semialbí que Serena (que és com es diu la noieta) no té... Ella és de la ciutat comptal, però ell només hi ha estat de pas, ja que per motius laborals la seva família s'ha hagut de desplaçar, i canviar el bacallà per la botifarra.

Durant aquests mesos, ha sorgit un amor molt intens entre ells dos; bé, sobretot per part de la Serena. Ella constantment l'ha estat buscant, donant-li la mà, buscant-lo en moments de descans, mentre denotava un cert distanciament per part de l'islandès, que potser prioritzava altres coses abans que un amor passatger, que al cap i a la fi, seria curt. Aprofitem el temps, o renunciem a una cosa que està condemnada a morir? heus ací el quit de la qüestió. Hi havia diversitat d'opinions pel que sembla...

Estic preocupat al veure la cara de pena que em posa la Serena cada cop que veu que el seu "rubito" no baixa amb ella de l'autocar per acompanyar-lo a la classe de p-4 on òbviament seien de costat. Aquests dies em pregunto si quan tinguin 20 anys recordaran que algun dia va sorgir una amistat/amor amb una persona de l'altra punta de món... se'n recordaran? es buscaran? es trobaran...? Qui sap... ara un torna a menjar bacallà mentre que l'altra continua amb la seva botifarra...