Una entrada més

Ahir, avui i demà...
A vegades confonc els temps de la meva vida. Confonc l'alegria del passat, col·locant-la en un futur incert, inexistent. Necessito saber què serà de mi. Superaré el meu passat? seré capaç de trobar quelcom que em faci realment feliç? trobaré aquella abraçada matinal que m'ompli i em faci oblidar aquell pretèrit fosc i obscur? No sé si seràs tu, o tu, o potser tu aquella qui em faci veure la llum. Et necessito. No sé si és fruit de la tristor d'aquests dies o què, però em costa caminar. Sovint escoltava la depressió d'alguns, en passar aquests dies, sense entendre massa res; ara sí, ara ho entenc. Ploro per dins, però ploro. Noto la buidor dins meu. Potser enyoro el teu somriure. Potser enyoro els teus defectes. Potser et trobo a faltar a tu; aquella persona amb la que no he conviscut cap minut de la meva vida; però t'enyoro, i t'estimo.