dimarts, 31 de maig de 2011

Botonet

Possiblement no m’entendreu; no comprendreu el que us explicaré; no sabreu fer real allò que no ho és. De totes maneres, no perdré l’esperança. Aquesta és la història del botonet:

Benvinguts al magnífic món dels objectes insignificants i sense aparent importància que parlen i es comuniquen amb nosaltres. Agafem per exemple un excrament de la gran “vaca de l’Albera”: és un objecte/material antisocial; amb la seva gran fortor (de merda!) evita el contacte amb la societat pulcra i refinada; és un sistema de comunicació que l’obviem titllant-lo d’atac a la netedat. No caiguem en aquest error... la merda ha perdurat segle darrera segle sense variació alguna, mentre que nosaltres hem anat canviant. Aquest exemple tan pudent m’ha servit per presentar-vos el meu nou amic: El botonet. És un botó petit, de tacte agradable i de color negre (si es mira amb ell llum apagat). Aquest botó està lligat a una peça íntima i aparentment personal, mitjançant un fil gran, de tacte desagradable, el color del qual m’importa ben poc. La història del meu botonet és una clara representació de la família: pare (botonet), viu sotmès a la dona (gran tela de roba) a partir dels fills (fil opresor). El pare vol el divorci. Molts potser us preguntareu per què es vol separar de la dona i els fills... jo no en tinc la resposta... ho sento. La següent pregunta és la de: “i tu com ho saps que es vol separar?”... d’aquesta sí que en tinc resposta: cada cop que la meva mà intenta introduir-se a la casa que la dona protegeix, hi ha quelcom molest; algun objecte que frega amb el palmell de la meva mà. És el botonet. Ja pots buscar qualsevol entrada que el botonet hi és present; podríem dir que és un maldecap. Si més no això és el que creia que era... no obstant això, vaig desistir a emprenyar-me amb el món i vaig intentar perdre cinc minuts del meu miserable temps per analitzar la situació i intentar trobar una solució; i la veritat és que no la trobava. Cada cop topava amb el petit i tornava a perdre part del meu temps buscant una resposta. Un bon dia però, aquelll botó (perdó, el botonet) no era al seu “puestu”. Escandalitzat vaig decidir acabar amb el capbussament a la zona àrida i humida, en veure que ell no hi era. Vaig voltar el pis en busca d’aquella casa on el meu amic feia la funció de pare: calaixos, rentadora, sota el llit, amiga de la noia en qüestió... ni rastre!! Trist i moix vaig anar a buscar un “llegurt” a la nevera, vaig asseure’m al sofà i mentre ella intentava consolar-me, les meves llàgrimes emplenaven el recipient, cobrint-lo, i matant així tots els putus microbis que viuen en aquell microsistema. Fart de tenir aquell vassal entre mans, vaig optar per llançar-lo.

No pot ser!!!! Dins les escombraries la tela sedosa i sensual!! La vaig agafar i intentava trobar la part frontal on el botonet hi residia i que per culpa d’aquells nervis a flor de pell, tant em costava trobar. Alarma! El botonet havia desaparegut... estava descosit de la famosa tela! Això què representava, la mort o el divorci amb la seva vida? La veritat és que costa saber-ho. Vaig optar per somniar que fós divorci. Així doncs, un somriure va il·luminar el meu rostre ja que el meu botonet per fi era lliure.

Dos primaveres més endavant, vaig trobar una vella camisa a l’armari de la jove. Me la vaig posar; sí, ho haig de reconèixer: son pare i jo mateix fem la mateixa talla; no obstant això hi havia quelcom que em fregava al pit i me l’irritava... el botonet!! Casat de nou, i fins la polla d’aquell matrimoni!! Amb un acte d’alliberament a l’oprimit, vaig arrencar el botó de la camisa d’una sotregada i vaig llençar-lo al carrer. A viure! Des d’aquest moment la meva vida i la del botonet van caminar camins diversos. Bon viatge botonet!!

Us costarà entendre’m, però no cal que ho feu. Reviviu aquell ésser que algun dia hem estat i trobareu el camí per a fer-ho.


dilluns, 16 de maig de 2011

D'això... què?

"eii marti nse pqe em sento ideniicada amb el teu etat! es pot saber on eres? sens veien clses x kntensto mi destementbdkncanm normlaestant! demanem x fer un solarc de ract i ja esta! t'estim:);€"

p.d.: by Smirnoff

dissabte, 9 d’abril de 2011

Avui és un dia trist

Avui ha estat el punt i final.
Gràcies per ser tu i regalar-me somriures. Gràcies per regalar-me trossets de tu. Gràcies per fer-me emprenyar, i gràcies per fer-me oblidar. Potser tens raó quan dius que no t'he cuidat prou... potser no ho he sabut fer; perdona'm. Però tens raó quan dius que per sort o desgràcia un formem part de la vida de l'altre. Tu ho faràs i ho seràs. T'estimo i t'estimaré per més que et dolgui sentir-ho.
Gràcies i eternament agraït.

Firma,
el mar.

divendres, 24 de desembre de 2010

Una entrada més

Ahir, avui i demà...
A vegades confonc els temps de la meva vida. Confonc l'alegria del passat, col·locant-la en un futur incert, inexistent. Necessito saber què serà de mi. Superaré el meu passat? seré capaç de trobar quelcom que em faci realment feliç? trobaré aquella abraçada matinal que m'ompli i em faci oblidar aquell pretèrit fosc i obscur? No sé si seràs tu, o tu, o potser tu aquella qui em faci veure la llum. Et necessito. No sé si és fruit de la tristor d'aquests dies o què, però em costa caminar. Sovint escoltava la depressió d'alguns, en passar aquests dies, sense entendre massa res; ara sí, ara ho entenc. Ploro per dins, però ploro. Noto la buidor dins meu. Potser enyoro el teu somriure. Potser enyoro els teus defectes. Potser et trobo a faltar a tu; aquella persona amb la que no he conviscut cap minut de la meva vida; però t'enyoro, i t'estimo.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Pròxima destinació: Islàndia!

Són les 13:45 i ja és hora de marxar. No és un fins demà sinó un segurament, fins sempre més. En Floki s'ha passat els darrers mesos a Barcelona on ha conegut una princesa igual de rossa que ell; bé, potser m'he precipitat... rectifico... ell és d'un ros semialbí que Serena (que és com es diu la noieta) no té... Ella és de la ciutat comptal, però ell només hi ha estat de pas, ja que per motius laborals la seva família s'ha hagut de desplaçar, i canviar el bacallà per la botifarra.

Durant aquests mesos, ha sorgit un amor molt intens entre ells dos; bé, sobretot per part de la Serena. Ella constantment l'ha estat buscant, donant-li la mà, buscant-lo en moments de descans, mentre denotava un cert distanciament per part de l'islandès, que potser prioritzava altres coses abans que un amor passatger, que al cap i a la fi, seria curt. Aprofitem el temps, o renunciem a una cosa que està condemnada a morir? heus ací el quit de la qüestió. Hi havia diversitat d'opinions pel que sembla...

Estic preocupat al veure la cara de pena que em posa la Serena cada cop que veu que el seu "rubito" no baixa amb ella de l'autocar per acompanyar-lo a la classe de p-4 on òbviament seien de costat. Aquests dies em pregunto si quan tinguin 20 anys recordaran que algun dia va sorgir una amistat/amor amb una persona de l'altra punta de món... se'n recordaran? es buscaran? es trobaran...? Qui sap... ara un torna a menjar bacallà mentre que l'altra continua amb la seva botifarra...



dimecres, 3 de novembre de 2010

Potser sí...

Potser sí... potser trobo a faltar-te. No ho sé, no vull plantejar-m'ho. On ets?

diumenge, 15 d’agost de 2010

Polònia III