Com deia aquell: "Que boig el món...". Avui lluites per una cosa, per tu mateix o per una persona, i a la cantonada, quan arribes, gires el cap i veus que només hi han petjades; aquelles coses, persones o aquella part de tu ja no hi és. S'han esfumat. Em pregunto si la felicitat eterna existeix... haig d'arribar a morir-me per trobar-la?
L'estabilitat mental és indispensable per poder seguir endavant, despertar-te cada dia i dir: "Que maco és tot plegat..." (després d'haver-te cagat amb la putamarequihovaparir tot, òbviament). Quan et sents cansat i derrotat aquells colors clars esdevenen foscos; les cançons pastelosament pasteloses esdevenen vitals; i aquella mirada, escencial per continuar caminant. Em resisteixo a perdre-la... (la mirada vull dir...).
Ho donaria tot per un somriure, un petó, una abraçada i un t'estimo a cau d'orella.
massa sentimental per comentar algo decent
ResponElimina