No sempre són flors i violes...

A vegades, tot allò que era de color de rosa i on les persones saltaven a càmera lenta, esdevé fosc, negre, obscur i opac. El castell que hom està creant, està tan aprop de fer el cim i acabar-lo, com d'ensorrar-se. El fracàs i la glòria van agafats de la mà (si més no, parlo per mi) i m'està començant a tocar els collons. Vull tancar el cercle bidireccional i redefinir un camí segurament ja existent. Però les coses no es fan soles... per acabar els castells necessito paletes (que no paletus!), perquè sol no el podré aixecar. Et necessito.

Només una paraula i serà salva la meva ànima...


p.d.: no puc respectar-te... em costa molt...

ak