Àfrica

Aquesta entrada, te la dedico a tu, Àfrica;
no a l'Àfrica mundialista, ni a l'Àfrica on els més rics hi fan fortuna; si no que aquest cop, la dedico a aquella Àfrica que cuida els meus ulls d'herba. Aquell continent que exposa i presenta als meus ulls aquella essència de grup, pobresa o potser amor vers la natura. En realitat, no sé quina és la Àfrica que et cuida, herba.
Com que no sé què és el que et donen, diré tot allò que si que t'ofereix la meva herba, la meva tigre. Pau, somriure i amor, molt d'amor. Si et fixes en els seus ulls, m'hi veuràs; ho feràs perquè en realitat, ella és part de mi, i jo d'ella. Quan ho facis, trobaràs un jo gelós per no poder gaudir-la; un jo trist d'enyorança. Sí, d'acord... sé que potser no l'he mimat tan com es mereixa, però ara que la tinc tan lluny, és quan més la trobo a faltar. Àfrica, cuida-me-la, siusplau. Et prometo que si me la tornes, ompliré tot els espais que hagi pogut deixar buits, però torna-me-la... sense ella, jo, no sóc jo.

T'estimo pixi...

Aire

La teva mort, serà la meva llum!

Y la luz se le apagó...

Carta d'amor

No sé si mai t'he fet una carta d'amor...
No sé si mai he reeditat les cartes que donava a les noies de la classe per enfocar-les cap a un ésser tan espès i difuminat com ho ets tu; de fet, no sé si mai m'has aportat quelcom més que espai per pensar i donar voltes, per arribar sempre al punt d'inici on l'estúpida idea de petitesa regne i governa per sobre de les altres. Sempre el puto pensament de "no som res". I potser tens raó carinyo, potser no som res. La teva grandesa molt sovint ens eclipsa i ens esborra d'un mapa muntanyós i geogràficament accidentat. La teva brisa intenta eliminar-me aquells pensaments negatius que no deixen de fer-me mal dia rere dia (ho sento, no ho aconsegueix). Per culpa teva hem plorat, rigut i fet l'amor, com a excusa de variants ben diferents...
Quan el que necessitàvem era plorar, tu ens oferies (o t'ho pensaves) alguna cosa, semblant a la companyia que per petits instants omplies. Si el que necessitàvem era riure, tu ens donaves la pau necessària per a fer-ho; no obstant això, si el que volíem era fer l'amor, tu ens allargaves una manta de dimensions gegants que ens cobria i tapava per no patir la força de la foscor.
Al cap i a la fi, no deixes de ser una altra mare, carinyo.



T'espero, et convido a entrar dins meu...

Aquesta carta és per tu... mar.

La nena que no tenia ulls

Aquesta és la història de la nena que no tenia ulls; que els havia perdut jugant al pati de l'escola.

És la història de la Martina; la meva Martina; la nostra Martina. La Martina inquieta i moguda, de rostre nordafricà, amb petits matisos israelians. És la nena perfecte que tot pare voldria tenir.

Un dia, la Martina, mancada d'atenció (degut a que els seus pares passaven per una greu crisi matrimonial -que ja se sap que al final ho acaben pagant els nens això... si més no és el que es comenta a la sala de professors-) va decidir arrencar-se els ulls.
Un havia de ser per en Juli; el seu estimat. En Juli de fet, era el seu germanastre, però ella no ho sabia. La Martina sentia un amor sobrenatural cap a aquell nen, ple de peques i mocs al nas. En Juli tot sovint obviava els comentaris de la seva "promesa", afirmant qualsevol cosa amb un sec, dur i estúpid sí (altrament conegut com el "sí del boig"). La Martina cansada de tana sol·litud (recordem que els seus pares passaven per una crisi de parella, bla bla bla bla i que en Juli sudava bastant també...) va decidir arrencar-se els dos ulls per donar-los, un a l'esmentat nen i l'altre als pares. La Martina pensava que amb aquest gest, aconseguiria l'atenció, l'efecte i l'amor de les parts implicades (i que tot deficient visual es mereix...) però no; l'efecte va ser el contrari: en Juli va mofar-se de l'acció, tractant-la de boja i enviant-la més enllà d'on pugui trobar-se el dictador espanyol. Els seus pares, van utilitzar el gest de la filla per retreure's l'acció un a l'altre:
"Això que ha fet la nena, ho ha après de tu!"... "No, que ho ha après de tu!"... (cal recordar que al pare l'hi falta el braç dret, i la mare els mugrons dels seus enormes pits.

Així doncs, la Martina, restà eternament amagada a un racó de pati i a un racó de vida, on la solitud i la foscor hi jugarien un paper important.


Descansa en pau, Martina, mai més tornaràs a veure la llum.

T'estimo

.

... i cauen...

Tot és tan fosc aquesta nit
qui ha marxat no tornarà
i la buidor que tens al pit
potser el temps te l'omplirà.

Tot és tan gris aquest matí
que ni els ocells volen volar
vull parar el temps ara i aquí
i tornar a començar!

La tarda avança cap al vespre
i ara és tan tard com ahir,
ningú no obre cap finestra
cruel ha vençut el destí.

Ara fa vent, bufa de ponent,
les fulles seques ballen un trist compàs.
Volen al vent... i s'alcen,
volen al vent... i cauen.

Un fred estrany aquesta nit
la pluja dibuixa un vel,
el forn de pa s'ha fet petit
cauen llàgrimes de gel.

Aspre verí d'aquest matí
m'ha despertat la veritat,
el malson és d'ara i aquí
i ningú no ha somiat!

La tarda és més orfe que mai
el vespre es banya de dol,
la solitud omple l'espai,
com trigarà a sortir el sol.

Ara fa vent, bufa de ponent,
les fulles seques ballen un trist compàs.
Volen al vent... i s'alcen,

volen al vent... i cauen.

Xancletes i David Bisbal

Déjà vu;
aquest divendres ha estat del tot especial. He tingut un transport en al temps tal com si de lost es tractés, per anar 8 anys enrere (és a dir, quan en tenia 16-17). Xancletes, tovallola i càmping, per passar hores nocturnes mirant les estrelles damunt de la sorra de la platja recobert de mosquits; èpoques on la màxima preocupació era si aprovaria les putes mates de 4rt; aquells temps han passat, per deixar lloc a èpoques de catastrofisme, llàgrimes i replantejaments habituals.
Avui però, com deia, he abandonat momentàniament el meu present; he anat a buscar el meu altre jo en el meu subconscient, o potser me l'has passat tu; no ha calgut platja; amb un gelat, una birra i uns "cantos", ja n'hem tingut prou..
Gràcies. No sé si servirà de gaire la jornada d'avui, però si més no, has netejat el meu cap de cabòries... http://www.youtube.com/watch?v=N7JHuaaBfDI&feature=related



p.d.: de tinelli, només n'hi ha un... poc a poc l'aniré trobant, ja ho veuràs!!!! ;)

Un petó

http://www.youtube.com/watch?v=Yv3kMS9TutI

Habitació dins teu

No sé per on començar... porto bastants dies de merda...
he anat a veure una pel·lícula i no sé si m'ha ajudat a aixecar-me, o m'ha endinsat sota terra; no ho tinc clar.
El que tinc clar és que la vida en general és prou puta com perquè l'amor ho posi encara més difícil. La pel·li que he anat a veure ha estat "Habitación en Roma"; hi anava purament per malaltia, però no obstant això, m'he emportat un film que ocuparà el meu top 3 de la llista (juntament amb Patch Adams i la Milla verde). Des d'ara mateix aquestes són les meves pel·lícules. Les he escollit en moments de merda durant el transcurs de la meva curta però intensa vida. Patch és l'amor cap al somriure, la Milla l'amor a la bondat i l'Habitación és amor en estat pur (i la impossibilitat d'aconseguir-la). És molt dur veure passar la persona que creus que ompliria la teva habitació i no poder-la retenir perquè no marxi...

Altre cop, la música ha jugat un paper importantíssim per arrencar-te una puta llàgrima (o vàries). Aquest cop l'encarregada d'aconseguir-ho ha estat Loving Strange (de Russian Red), amb aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=A8xoQvP-xZc


Surto del cine resignat a acceptar i superar un concepte tan clar i difuminat com és la impotència. La impotència a triomfar; a aconseguir allò que se t'"antoja"; al fracàs al cap i a la fi. A agafar aquell castell que has construit en els últims dies, hores o minuts, destrossar-lo, i començar-ne un altre de diferent, quan l'anterior s'aguantava...


p.d.1: Diré aquesta frase ara, i no ho faré mai més: "El que més trobo a faltar són els teus defectes".
p.d.2: Aneu a veure la pel·lícula.

S'us estima