És la història de la Martina; la meva Martina; la nostra Martina. La Martina inquieta i moguda, de rostre nordafricà, amb petits matisos israelians. És la nena perfecte que tot pare voldria tenir.
Un dia, la Martina, mancada d'atenció (degut a que els seus pares passaven per una greu crisi matrimonial -que ja se sap que al final ho acaben pagant els nens això... si més no és el que es comenta a la sala de professors-) va decidir arrencar-se els ulls.
Un havia de ser per en Juli; el seu estimat. En Juli de fet, era el seu germanastre, però ella no ho sabia. La Martina sentia un amor sobrenatural cap a aquell nen, ple de peques i mocs al nas. En Juli tot sovint obviava els comentaris de la seva "promesa", afirmant qualsevol cosa amb un sec, dur i estúpid sí (altrament conegut com el "sí del boig"). La Martina cansada de tana sol·litud (recordem que els seus pares passaven per una crisi de parella, bla bla bla bla i que en Juli sudava bastant també...) va decidir arrencar-se els dos ulls per donar-los, un a l'esmentat nen i l'altre als pares. La Martina pensava que amb aquest gest, aconseguiria l'atenció, l'efecte i l'amor de les parts implicades (i que tot deficient visual es mereix...) però no; l'efecte va ser el contrari: en Juli va mofar-se de l'acció, tractant-la de boja i enviant-la més enllà d'on pugui trobar-se el dictador espanyol. Els seus pares, van utilitzar el gest de la filla per retreure's l'acció un a l'altre:
"Això que ha fet la nena, ho ha après de tu!"... "No, que ho ha après de tu!"... (cal recordar que al pare l'hi falta el braç dret, i la mare els mugrons dels seus enormes pits.
Així doncs, la Martina, restà eternament amagada a un racó de pati i a un racó de vida, on la solitud i la foscor hi jugarien un paper important.
Descansa en pau, Martina, mai més tornaràs a veure la llum.
T'estimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada