he anat a veure una pel·lícula i no sé si m'ha ajudat a aixecar-me, o m'ha endinsat sota terra; no ho tinc clar.
El que tinc clar és que la vida en general és prou puta com perquè l'amor ho posi encara més difícil. La pel·li que he anat a veure ha estat "Habitación en Roma"; hi anava purament per malaltia, però no obstant això, m'he emportat un film que ocuparà el meu top 3 de la llista (juntament amb Patch Adams i la Milla verde). Des d'ara mateix aquestes són les meves pel·lícules. Les he escollit en moments de merda durant el transcurs de la meva curta però intensa vida. Patch és l'amor cap al somriure, la Milla l'amor a la bondat i l'Habitación és amor en estat pur (i la impossibilitat d'aconseguir-la). És molt dur veure passar la persona que creus que ompliria la teva habitació i no poder-la retenir perquè no marxi...
Altre cop, la música ha jugat un paper importantíssim per arrencar-te una puta llàgrima (o vàries). Aquest cop l'encarregada d'aconseguir-ho ha estat Loving Strange (de Russian Red), amb aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=A8xoQvP-xZc
Surto del cine resignat a acceptar i superar un concepte tan clar i difuminat com és la impotència. La impotència a triomfar; a aconseguir allò que se t'"antoja"; al fracàs al cap i a la fi. A agafar aquell castell que has construit en els últims dies, hores o minuts, destrossar-lo, i començar-ne un altre de diferent, quan l'anterior s'aguantava...
p.d.1: Diré aquesta frase ara, i no ho faré mai més: "El que més trobo a faltar són els teus defectes".
p.d.2: Aneu a veure la pel·lícula.
S'us estima
les dones són complicades...però ja se sap allò que diuen: el temps ho cura tot
ResponEliminai aquí deixo una frase de no sé quina peli
"escuchaba pop porque estaba deprimido o estaba deprimido porque escuchaba pop"?