No sé si mai he reeditat les cartes que donava a les noies de la classe per enfocar-les cap a un ésser tan espès i difuminat com ho ets tu; de fet, no sé si mai m'has aportat quelcom més que espai per pensar i donar voltes, per arribar sempre al punt d'inici on l'estúpida idea de petitesa regne i governa per sobre de les altres. Sempre el puto pensament de "no som res". I potser tens raó carinyo, potser no som res. La teva grandesa molt sovint ens eclipsa i ens esborra d'un mapa muntanyós i geogràficament accidentat. La teva brisa intenta eliminar-me aquells pensaments negatius que no deixen de fer-me mal dia rere dia (ho sento, no ho aconsegueix). Per culpa teva hem plorat, rigut i fet l'amor, com a excusa de variants ben diferents...
Quan el que necessitàvem era plorar, tu ens oferies (o t'ho pensaves) alguna cosa, semblant a la companyia que per petits instants omplies. Si el que necessitàvem era riure, tu ens donaves la pau necessària per a fer-ho; no obstant això, si el que volíem era fer l'amor, tu ens allargaves una manta de dimensions gegants que ens cobria i tapava per no patir la força de la foscor.
Al cap i a la fi, no deixes de ser una altra mare, carinyo.
T'espero, et convido a entrar dins meu...
Aquesta carta és per tu... mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada