Una entrada més

Ahir, avui i demà...
A vegades confonc els temps de la meva vida. Confonc l'alegria del passat, col·locant-la en un futur incert, inexistent. Necessito saber què serà de mi. Superaré el meu passat? seré capaç de trobar quelcom que em faci realment feliç? trobaré aquella abraçada matinal que m'ompli i em faci oblidar aquell pretèrit fosc i obscur? No sé si seràs tu, o tu, o potser tu aquella qui em faci veure la llum. Et necessito. No sé si és fruit de la tristor d'aquests dies o què, però em costa caminar. Sovint escoltava la depressió d'alguns, en passar aquests dies, sense entendre massa res; ara sí, ara ho entenc. Ploro per dins, però ploro. Noto la buidor dins meu. Potser enyoro el teu somriure. Potser enyoro els teus defectes. Potser et trobo a faltar a tu; aquella persona amb la que no he conviscut cap minut de la meva vida; però t'enyoro, i t'estimo.

Pròxima destinació: Islàndia!

Són les 13:45 i ja és hora de marxar. No és un fins demà sinó un segurament, fins sempre més. En Floki s'ha passat els darrers mesos a Barcelona on ha conegut una princesa igual de rossa que ell; bé, potser m'he precipitat... rectifico... ell és d'un ros semialbí que Serena (que és com es diu la noieta) no té... Ella és de la ciutat comptal, però ell només hi ha estat de pas, ja que per motius laborals la seva família s'ha hagut de desplaçar, i canviar el bacallà per la botifarra.

Durant aquests mesos, ha sorgit un amor molt intens entre ells dos; bé, sobretot per part de la Serena. Ella constantment l'ha estat buscant, donant-li la mà, buscant-lo en moments de descans, mentre denotava un cert distanciament per part de l'islandès, que potser prioritzava altres coses abans que un amor passatger, que al cap i a la fi, seria curt. Aprofitem el temps, o renunciem a una cosa que està condemnada a morir? heus ací el quit de la qüestió. Hi havia diversitat d'opinions pel que sembla...

Estic preocupat al veure la cara de pena que em posa la Serena cada cop que veu que el seu "rubito" no baixa amb ella de l'autocar per acompanyar-lo a la classe de p-4 on òbviament seien de costat. Aquests dies em pregunto si quan tinguin 20 anys recordaran que algun dia va sorgir una amistat/amor amb una persona de l'altra punta de món... se'n recordaran? es buscaran? es trobaran...? Qui sap... ara un torna a menjar bacallà mentre que l'altra continua amb la seva botifarra...

Potser sí...

Potser sí... potser trobo a faltar-te. No ho sé, no vull plantejar-m'ho. On ets?

Polònia III

Polònia II

Amigues, amics, Pamela Anderson
inicio aquesta segona part del meu blog polonès:
1- Què passa a Polònia? els meus amics i amigues més íntims/es saben que els pits enormes no em treuen pas la son, és més, m'agraden petitonets; doncs bé, aquí Polònia totes les noies tenen metes... què està passant? on està la frase típica que sento pels puestus: "no, és mona, però no té pits...". Aquí, no té cap mena de validesa. Tothom té tetes (em sembla que me n'estan sortint...

2- Els meus amics i amigues més íntims/es saben que els peus femenins em tornen boig; si tenen les ungles del peu pintades, bffffffffffff, em foto histèric; doncs bé, aquí totes les ties tenen les ungles del peu pintades.

3- A Polònia, si saps ballar, pilles "fijo"; no sé ballar.

4- Perquè caminant per Polònia, sóc capaç de saber si una persona és espanyola o no?




p.d.: vaig sentir un noi de càdiz, casat amb una polonesa, explicar un acudit referent als gitanos que hi ha Polònia: "Si has perdut el cotxe, no pateixis, és a Polònia!"

Polònia I

Noies, nois, Adolf Hitler,

estic a Polònia. Sí sí... m'he agafat una setmaneta per disfrutar-les a terres de l'est. Volia anar a Ucraïna, després Hongria, però la pasta és la que mana, i gràcies a un senyor que es deu dir Ryan, sóc a Polònia (per cert, "en aquest" senyor se l'hi ha de fer una monolit!!!).
1- Avió. Puntualitat. Vol de puta mare (mirant Kill Bill al portàtil... només tinc paraules d'elogi! quina gran pel·lícula va fer el grandíssim fill de puta d'en Tarantino!). L'avió aterra abans del compte i sense sutracs. Us preguntareu i què? i jo us responc, "Com que i què?!?!??!", doncs que els putus desgraciats que em rodejaven van aplaudir: NO HO SUPORTO!!!!! Amb una Kalaixnikov (que com el seu nom indica, deu ser un calaix en rus) els hagués petat el cervell. Perquè aplaudiu? Si ens estampem, algú tindrà collons de xiular? increpar el "xòfer"? treure mocadors? treure pancartes? cantar a l'unisó algun lema? a que no? doncs ja està home!! per favor!!!!

2. Hotel amb wifi. Arribem, després de firmar una merda de paperassa pugem i m'intento conectar. No puc. "Ui, és que només "se pot" al hall...". Perquè no us n'aneu a prendre pel cul?

3. Fira de productes nacionals (like beure i menjar...). Patapam! topem amb una parada d'ostres: "Són fresques". Fresques, de què? a Pozen no hi ha mar... què cony han de ser fresques? a Vielha tenen almeja fresca?

4. Casino; ruleta russa; són italians; són milanesos; són gitanos; ara ja deuen ser morts.

5. M'encanta, em sembla que m'hi quedo!





p.d.: d'aquests fills de puta, n'hi ha un que és italià; o milanès; o gitano; o mort.

La màgia dels gots

Amigues, amics, Marcel·lí Virgili,
avui vull parlar-vos d'un fenomen que he pogut veure i viure amb les meves pells, ara que són festes del meu poble (Castelló d'Empúries): els gots tenen vida? Us preguntareu si m'he tornat boig, no? doncs sí, però no obstant això no puc deixar d'aprofundir en les meves investigacions. He vist que durant el transcurs d'una nit llarga i feixuga (que sense l'alcohol no "sa pot aguantar"), van caien gots de les mans d'aquelles persones que han pagat 3 o 4 euros per tenir l'esmentat recipient ple. Amics, amigues, perquè cauen aquests gots?
Jo tinc la teoria que els humans no som conscients de que hi ha vides gotils al nostre planeta: neixen, s'ajunten, es reprodueixen, i els matem. Aquests gots de plàstic ronyós (que si no has pillat, tens son o has d'esperar l'amic/ga que acabi de picar pedra, acabes per mossegar-lo destrossant la forma inicial del "borde" de l'obertura) penso que al caure a terra, sense que ho veiem es desplacen per trobar-se en aquest indret desconegut (tinc fonts de la CIA que em diuen que ja estan iniciant el procés d'investigació). Doncs bé, des d'aquí obro una campanya perquè algú pensi i desenvolupi un sistema per mantenir el got enganxat a la mà durant tota la nit, sense la necessitat d'anar-lo recollint pel terra...

Per tu

De fet, no sé ni si tan sols mires aquest blog. Vull dedicar-te una cançó. Per mi significa molt, i com que potser amb paraules no podria dir-te res, almenys que la música acompanyi les teves llàgrimes. T'estimo pixi

http://www.youtube.com/watch?v=bWJZtJqQTMs




p.d: al final acaba entrant una escletxa de llum. T'estimo herba

Noies

Amigues, amics, Anna Sala (de Girona),
aquesta entrada la vull dedicar a les noies, potser no com un homenatge, però parlaré d'aquesta subespècie humana.

Mireu, us seré francs; estic solter (amb tot el que això comporta... zel, bàsicament, tot i no estar -ni molt menys- en un estat límit!). Com que estic prou bé, em limito a observar tot el bestiari del meu entorn; ja d'entrada podria delimitar una línia asimètrica que separaria dos grups ben distingits de noies:
- Noies que es depilen les cuixes
- Noies que NO es depilen les cuixes

Si aconsegueixes tenir una conversa intel·lectual amb elles sobre el cas, et diran (les que no es depilen les cuixes -en direm NC-) que aquests pèls no es veuen; que són pocs; que són rossos... mireu noies, aquests pèls foten cagar. Hi ha noies que no en tenen per naturalesa i es poden estalviar un kg de cera, però n'hi ha que no es poden permetre aquest luxe. Per tant, si teniu pelets a les cuixetes, us agrairia que ho miréssiu d'arreglar.

Si sous noies que us depileu les cuixes, ho sento, reconec que és una putada (per experiència us ho dic), però us mereixereu el meu respecte. Què més voleu?

-----------------

Si del·limitem de nou la frontera per assenyalar dos altres grups podem trobar:
- Noies que s'arreglen les ungles (amb allò blanc a la punta... súperestupendasdelamuerte)
- Noies que que no s'arreglen les ungles


Bé, si sou del segon grup em sembla tot correcte. Si sou del primer, sous unes xonis.

No tinc res més a dir. Properament tindreu el "Noies II".





p.d.: Si teniu les ungles amb aquella merda blanca a la punta (pot ser que es digui a l'estil francès?) i pèls a les cuixes... doncs... mmmmmmm... us diria que...

Xiwaki!!!

Senyores, senyors, Fidel Castro,
què està passant? on és la censura a internet? no pot ser que tothom pengi gratuïtament videos al youtube sense haver passat abans per un tribunal (diga-li constitucional, diga-li santa inquisició!).
Fent una ruta per internet m'he trobat aquest video:

http://www.youtube.com/watch?v=gUt4XhBQ4Pc

Després de mirar-me'l puc extreure'n una sèrie de conclusions, però una de molt important:
- Fijo que és un Xiwaki!
Quan dic Xiwaki em refereixo a tot aquells éssers que provenen de sud amèrica.
Potser penseu que m'he precipitat a l'extreure aquesta conclusió, però no amics, no.
- Qui porta aquesta merda de jerseis? (bolivians, peruans...)
- Qui toca i qui viu de la flauta dolça o cosins germans d'aquesta? (bolivians, peruans...)
- Qui cullons porta aquestes unglotes? (gitanos i/o bolivians, peruans...)
- Qui cullons graba tota la puta discografia de wall disney (aladin, pocahontas, el jorobado de..., el libro de la selva...) amb la flauteta?

La nostra societat no està preparada per aguantar l'escòria que es penja al youtube per mostrar aquesta puta merda de videos... a més, les flautes, fora de primària, haurien d'estar prohibides...

Mirant més videos, em trobo amb un clàssic de la música barroca; l'hivern de les quatre estacions de Vivaldi... ÉS UNA PUTA VERSIÓ TECNO de Vivaldi... Ara sí que sí... que l'extermini comenci siusplau!!!! això no es pot aguantar...



p.d.: algun dia que tingui més ganes, opinaré de la músiqueta midi de fons, i del perquè aquest grandíssim fill de puta no mostra la seva cara en la totalitat...

Deep River

http://www.youtube.com/watch?v=rJGahpt1-GU&feature=related

Espayna

No amics, no m'he equivocat a l'hora d'escriure el meu títol: Espayna.

Espayna és un país dins el planeta Raticulín, dins el sistema solar de Galímides. Bé, aquest país l'ocupa uns éssers molt propers al mono, lluny d'estar a una evolució paral·lela a la dels éssers humans. Aquests éssers tenen una visió del món unidireccional, obviant molt sovint la realitat que els envolta; de fet, coneixen aquesta altra realitat, però com he dit, l'obvien. Por? potser sí. Aquests monos viuen de la selva, és a dir, de robar al veí tots aquells fruits que hagi pogut parir el seu arbre (el del veí).
Espayna a mort amics monos; darrera els arbres, hi ha vida; hi han dues civilitzacions capitanejades per John Locke i per Jacob. Amics monos, aquests dos us tocaran els cullons , fins que us explotin a la puta cara, fills de puta.
En John Locke està al capdavant de Calatunya. Un territori insert i aspre, on conviuen persones treballadores, i néts dels que algun dia foren monos.
Jacob està al capdavant d'Ekausdi. Aquest territori és curiós: l'entrada als monos està prohïbida però no obstant això, Jacob és mono... no entenc res...

Dins de Raticulin, a part d'haver-hi aquestes tres civilitzacions, hi ha un ésser molt fill de puta, que es vol carregar tots els monos; és un fum negre molt perillós: es diu Halonda.

Segurament no podrà acabar amb l'espècie monil, però ho intentarà. Tindrà el suport de força gent de Calatunya i Ekausdi...

Ja veurem què passarà...

Cap a on?

Giro a la dreta, o a l'equerra? què faig?

Àfrica

Aquesta entrada, te la dedico a tu, Àfrica;
no a l'Àfrica mundialista, ni a l'Àfrica on els més rics hi fan fortuna; si no que aquest cop, la dedico a aquella Àfrica que cuida els meus ulls d'herba. Aquell continent que exposa i presenta als meus ulls aquella essència de grup, pobresa o potser amor vers la natura. En realitat, no sé quina és la Àfrica que et cuida, herba.
Com que no sé què és el que et donen, diré tot allò que si que t'ofereix la meva herba, la meva tigre. Pau, somriure i amor, molt d'amor. Si et fixes en els seus ulls, m'hi veuràs; ho feràs perquè en realitat, ella és part de mi, i jo d'ella. Quan ho facis, trobaràs un jo gelós per no poder gaudir-la; un jo trist d'enyorança. Sí, d'acord... sé que potser no l'he mimat tan com es mereixa, però ara que la tinc tan lluny, és quan més la trobo a faltar. Àfrica, cuida-me-la, siusplau. Et prometo que si me la tornes, ompliré tot els espais que hagi pogut deixar buits, però torna-me-la... sense ella, jo, no sóc jo.

T'estimo pixi...

Aire

La teva mort, serà la meva llum!

Y la luz se le apagó...

Carta d'amor

No sé si mai t'he fet una carta d'amor...
No sé si mai he reeditat les cartes que donava a les noies de la classe per enfocar-les cap a un ésser tan espès i difuminat com ho ets tu; de fet, no sé si mai m'has aportat quelcom més que espai per pensar i donar voltes, per arribar sempre al punt d'inici on l'estúpida idea de petitesa regne i governa per sobre de les altres. Sempre el puto pensament de "no som res". I potser tens raó carinyo, potser no som res. La teva grandesa molt sovint ens eclipsa i ens esborra d'un mapa muntanyós i geogràficament accidentat. La teva brisa intenta eliminar-me aquells pensaments negatius que no deixen de fer-me mal dia rere dia (ho sento, no ho aconsegueix). Per culpa teva hem plorat, rigut i fet l'amor, com a excusa de variants ben diferents...
Quan el que necessitàvem era plorar, tu ens oferies (o t'ho pensaves) alguna cosa, semblant a la companyia que per petits instants omplies. Si el que necessitàvem era riure, tu ens donaves la pau necessària per a fer-ho; no obstant això, si el que volíem era fer l'amor, tu ens allargaves una manta de dimensions gegants que ens cobria i tapava per no patir la força de la foscor.
Al cap i a la fi, no deixes de ser una altra mare, carinyo.



T'espero, et convido a entrar dins meu...

Aquesta carta és per tu... mar.

La nena que no tenia ulls

Aquesta és la història de la nena que no tenia ulls; que els havia perdut jugant al pati de l'escola.

És la història de la Martina; la meva Martina; la nostra Martina. La Martina inquieta i moguda, de rostre nordafricà, amb petits matisos israelians. És la nena perfecte que tot pare voldria tenir.

Un dia, la Martina, mancada d'atenció (degut a que els seus pares passaven per una greu crisi matrimonial -que ja se sap que al final ho acaben pagant els nens això... si més no és el que es comenta a la sala de professors-) va decidir arrencar-se els ulls.
Un havia de ser per en Juli; el seu estimat. En Juli de fet, era el seu germanastre, però ella no ho sabia. La Martina sentia un amor sobrenatural cap a aquell nen, ple de peques i mocs al nas. En Juli tot sovint obviava els comentaris de la seva "promesa", afirmant qualsevol cosa amb un sec, dur i estúpid sí (altrament conegut com el "sí del boig"). La Martina cansada de tana sol·litud (recordem que els seus pares passaven per una crisi de parella, bla bla bla bla i que en Juli sudava bastant també...) va decidir arrencar-se els dos ulls per donar-los, un a l'esmentat nen i l'altre als pares. La Martina pensava que amb aquest gest, aconseguiria l'atenció, l'efecte i l'amor de les parts implicades (i que tot deficient visual es mereix...) però no; l'efecte va ser el contrari: en Juli va mofar-se de l'acció, tractant-la de boja i enviant-la més enllà d'on pugui trobar-se el dictador espanyol. Els seus pares, van utilitzar el gest de la filla per retreure's l'acció un a l'altre:
"Això que ha fet la nena, ho ha après de tu!"... "No, que ho ha après de tu!"... (cal recordar que al pare l'hi falta el braç dret, i la mare els mugrons dels seus enormes pits.

Així doncs, la Martina, restà eternament amagada a un racó de pati i a un racó de vida, on la solitud i la foscor hi jugarien un paper important.


Descansa en pau, Martina, mai més tornaràs a veure la llum.

T'estimo

.

... i cauen...

Tot és tan fosc aquesta nit
qui ha marxat no tornarà
i la buidor que tens al pit
potser el temps te l'omplirà.

Tot és tan gris aquest matí
que ni els ocells volen volar
vull parar el temps ara i aquí
i tornar a començar!

La tarda avança cap al vespre
i ara és tan tard com ahir,
ningú no obre cap finestra
cruel ha vençut el destí.

Ara fa vent, bufa de ponent,
les fulles seques ballen un trist compàs.
Volen al vent... i s'alcen,
volen al vent... i cauen.

Un fred estrany aquesta nit
la pluja dibuixa un vel,
el forn de pa s'ha fet petit
cauen llàgrimes de gel.

Aspre verí d'aquest matí
m'ha despertat la veritat,
el malson és d'ara i aquí
i ningú no ha somiat!

La tarda és més orfe que mai
el vespre es banya de dol,
la solitud omple l'espai,
com trigarà a sortir el sol.

Ara fa vent, bufa de ponent,
les fulles seques ballen un trist compàs.
Volen al vent... i s'alcen,

volen al vent... i cauen.

Xancletes i David Bisbal

Déjà vu;
aquest divendres ha estat del tot especial. He tingut un transport en al temps tal com si de lost es tractés, per anar 8 anys enrere (és a dir, quan en tenia 16-17). Xancletes, tovallola i càmping, per passar hores nocturnes mirant les estrelles damunt de la sorra de la platja recobert de mosquits; èpoques on la màxima preocupació era si aprovaria les putes mates de 4rt; aquells temps han passat, per deixar lloc a èpoques de catastrofisme, llàgrimes i replantejaments habituals.
Avui però, com deia, he abandonat momentàniament el meu present; he anat a buscar el meu altre jo en el meu subconscient, o potser me l'has passat tu; no ha calgut platja; amb un gelat, una birra i uns "cantos", ja n'hem tingut prou..
Gràcies. No sé si servirà de gaire la jornada d'avui, però si més no, has netejat el meu cap de cabòries... http://www.youtube.com/watch?v=N7JHuaaBfDI&feature=related



p.d.: de tinelli, només n'hi ha un... poc a poc l'aniré trobant, ja ho veuràs!!!! ;)

Un petó

http://www.youtube.com/watch?v=Yv3kMS9TutI

Habitació dins teu

No sé per on començar... porto bastants dies de merda...
he anat a veure una pel·lícula i no sé si m'ha ajudat a aixecar-me, o m'ha endinsat sota terra; no ho tinc clar.
El que tinc clar és que la vida en general és prou puta com perquè l'amor ho posi encara més difícil. La pel·li que he anat a veure ha estat "Habitación en Roma"; hi anava purament per malaltia, però no obstant això, m'he emportat un film que ocuparà el meu top 3 de la llista (juntament amb Patch Adams i la Milla verde). Des d'ara mateix aquestes són les meves pel·lícules. Les he escollit en moments de merda durant el transcurs de la meva curta però intensa vida. Patch és l'amor cap al somriure, la Milla l'amor a la bondat i l'Habitación és amor en estat pur (i la impossibilitat d'aconseguir-la). És molt dur veure passar la persona que creus que ompliria la teva habitació i no poder-la retenir perquè no marxi...

Altre cop, la música ha jugat un paper importantíssim per arrencar-te una puta llàgrima (o vàries). Aquest cop l'encarregada d'aconseguir-ho ha estat Loving Strange (de Russian Red), amb aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=A8xoQvP-xZc


Surto del cine resignat a acceptar i superar un concepte tan clar i difuminat com és la impotència. La impotència a triomfar; a aconseguir allò que se t'"antoja"; al fracàs al cap i a la fi. A agafar aquell castell que has construit en els últims dies, hores o minuts, destrossar-lo, i començar-ne un altre de diferent, quan l'anterior s'aguantava...


p.d.1: Diré aquesta frase ara, i no ho faré mai més: "El que més trobo a faltar són els teus defectes".
p.d.2: Aneu a veure la pel·lícula.

S'us estima

Carnaval

Amigues, amics, Borat;
l'odiosfera torna per fer un esment a l'imbecilitat d'alguns (quan dic alguns, vull dir killus, orquestres de festa major,...): N'estic fins la polla d'escoltar una melodia que es repeteix durant un temps indeterminat, mentre l'alcohol regalima gola avall: "Alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a...". O sigui, NO!!! PROU!!!! No puc suportar aquesta "cançoneta" totalment fora de context. Al camp del Cadis sí, aquí, no cal! Quan sento aquesta puta cançó es desperta els monstre de dins meu i amb una kalachnikov a les mans, podria ser perillós. Doncs això, si me la canteu, us trenco la cara.

Tema b: El senyor de les tonteries era Carnestoltes, la festa, Carnaval. Em molesta posar-li el nom d'una festa a un senyor. Tenint en compte això, es podrien fer les següents/es festes:
- Festa Cristiano Ronaldo (el dia dedicat a les deficiències psíquiques)
- Festa Raul Juan (orgull gai)
- Festa Esmegmatitzat (festa de la llet)
- Festa Aloy (no, no s'escriu Eloi, vale?)
- Festa Raul González (dia de la gent gran)
- Festa Josémontilla (diada nacional)
- Festa Massiel (...hemos venido a emborracharnos y el resultado...)
- Festa Quique Guasch (SOS Racisme)

A que no? doncs prou ja amb el putu Carnestoltes.

Referent al CARNAVAL, cal dir també, que ja n'hi ha prou de disfresses de Pirates, cowboys i xinos per favor!!!!!!

Hast'aki.

Sí.

Senyores, senyors, Barragan;
aquesta vol ser una entrada a aquells que hi sou; ja no físicament... ni potser tan sols espiritualment... però que hi sou. Que aneu recollint el que us aneu trobant pel terra. Ahir vaig sentir-me com un "conu" d'autopista; estava al terra fins que passava la màquina (recullaconus?) i m'anava carregant al cotxe; 50 km més enllà, em tornaven a deixar. No obstant això la següent màquina després d'un intent erroni de col·lapse tornava a passar i au! cap a dins!!! i així fins a trobar-me dins al llit.
Vull dedicar l'entrada i que no se m'enfadin els que no hi constin, vale...?
dani, raul, jaume, marc, xoxi i teta.

Ja està bé d'ombres...

p.d.: Sóc un putu pastelós de merda... l'odiosfera tornarà, no ploreu!

... i ja està!

I ara què?

Senyores, senyors;

Com deia aquell: "Que boig el món...". Avui lluites per una cosa, per tu mateix o per una persona, i a la cantonada, quan arribes, gires el cap i veus que només hi han petjades; aquelles coses, persones o aquella part de tu ja no hi és. S'han esfumat. Em pregunto si la felicitat eterna existeix... haig d'arribar a morir-me per trobar-la?

L'estabilitat mental és indispensable per poder seguir endavant, despertar-te cada dia i dir: "Que maco és tot plegat..." (després d'haver-te cagat amb la putamarequihovaparir tot, òbviament). Quan et sents cansat i derrotat aquells colors clars esdevenen foscos; les cançons pastelosament pasteloses esdevenen vitals; i aquella mirada, escencial per continuar caminant. Em resisteixo a perdre-la... (la mirada vull dir...).
Ho donaria tot per un somriure, un petó, una abraçada i un t'estimo a cau d'orella.

I tu, per què ets tu?

Senyores, senyors, Yola Berrocal,
el motiu de la meva nova entrada és simplement per contestar algunes de les preguntes que els nens fan, vers la meva persona; començaré per esmentar-les:

1- Per què portes arrecades?
2- Tens nòvia?
3- Tu, ja has fet sexe?
4- Les patilles, et pesen?
5- Aquest jersei, no et queda massa bé, no?
6- Surts amb (...)? - Quan dic (...) vull dir qualsevol mestre de pràctiques de l'escola...
7- Tu tens un 307 no?

--------------------------

Procediré doncs, a autocontestar-me:

1- Porto arrecades, bàsicament perquè em surt de la punta del rabu.
2- Si tinc nòvia? sí, la teva germana gran
3- No, no he fet sexe encara... fins que no em casi no ho faré. La teva mare m'ho té prohibit.
4- A tu et pesa aquest mostatxu que portes? a que no? pos a mi tampoc em pesen les patilles!!! -què hi ha més lleig que un mustatxu preadolescent...-
5- A tu aquesta cara tampoc no?
6- Ja t'he dit que sortia amb ta germana gran.
7- Sí, i si hi ha una rallada o els hi passa alguna cosa a les rodes, el teu cap té els dies comptats.




p.d.: C.M. diu: "Jo quan sigui gran, em posaré un piercing al ringring amb l'osset dels tous". No ho comenteu, gràcies!

Carmelus

Senyores, senyors, Jordi Pujol,
torno a ser aquí per deixar una entrada homenatge a aquella gent que va a actes populars tals com obres de teatre/cine/concert música clàssica/conferències (Castelló decideix, per exemple)/... per dedicar-los unes paraules:
PER QUÈ NO US N'ANEU A PRENDRE PEL SANTÍSSIM CUL!!!!
Bé, pensareu: "Per què aquest desgraciat m'insulta?!". La meva resposta i la meva entrada és la següent/a: "No és una entrada general, sinó que és en particular...". M'explico:

- Vas a un putu concert de música clàssica (joder, un dia que vaig a un putu acte culturalment agut...) i sempre, en aquell moment en que el pianista es dedica a palar-se-la damunt del piano, surt la puta vella a obrir un putu carmel... SE L'HA DE MENJAR ARA?!?!?! tan de bo l'hi quedi entrevassat al coll i hagin de parar el concert, per anunciar una defunció!!!

- Cine: Moment pastelón (pastís, en català) de la peli. Dos enamurats consumeixen el seu amor (o estan a punt de fer-ho). Cal sentir: "Mira, le va a comé to la boca!!!", "Grs grs grs grs"(de les palomitas -es diu crispetes, ja ho sé, però són d'aquelles paraules que no m'agraden... què vos que et digui...-)

- Conferència "Castelló decideix": Uriel Beltran té la paraula; se sent poc. La puta vella convergent obra un carmel... tapa a Uriel. Se m'inflen els cataplins. Trec un bat de beisbol. Trenco unes cames. Ja no hi ha carmel

- Teatre: Vas a veure quaNsevol obra de teiatru. Un senyor està perfectament de salut. Als 10 min. l'hi comença a venir tos... CAL QUE L'HI VINGUI ARA, LA TOS?!!?!?! com els badalls, s'encomanen; la sala tus... L'home agafa carmel; com els badalls, tota la sala obra els putus carmels!!!! PAREEEEEEEEEEEU!!!!!!! Bomba, foc... liceu a prendre pel cul! Sí, va passar-me a mi, i per això vaig enviar a prendre pel cul el Gran Teatre del Liceu!

- Entrar a certes pàgines webs, i no tenir carmelus... www.míriam.com



p.d.: Mengeu Sugus i no em toqueu els cullons!!!

Ho sento Míriam, però s'havia de fer públic la teva pàgina web...

Guionistabrillant

Noies, nois,
El guionistabrillant ha mort... descansi en pau!





p.d.: el més sentit dels pèsams pels amics de l'esmentat bloggista...

M'he fet un tatuatge...

Noies, nois;
m'he fet un tatuatge. No em digueu Tatoo eh! per favor!

Doncs vé, la meva foto:



Fa dies que no tinc la vena estripona, ho sento... ja tornaré un altre dia!


p.d.: no m'he fet cap tatuatge... era una excusa per posar la foto d'aquest personatge que corre per Barcelona...

Troballa!!!

Noies, nois:


- "Ah no!!" pot semblar que diguis "Forat del cul" en castellà.

- "Guti guti maricón" pot semblar que diguis "Guti guti homosexual"

- "... ara bé..." vol dir fonamentalista islàmic.

- "tu puta madre" pot voler dir que la teva mare és molt bona dona

- Dient "no m'agraden les llenties" pots semblar un putu racista.




p.d.: Aneu en compte amb les coincidències...

Conclusions

Amigues i amics, torno a ser aquí. Una mica d'interès mamones/s!

Inicio el 2010 en el món blogístic amb un seguit de conclusions que he pogut extreure de la meva estada a Gasteiz:

- Encara no sé si en català és País Vasc o Basc.

- Roberto Rios

- A G. (no tinc ganes d'escriure 1000 cops Gasteiz -estic de vacacions, gràcies per la vostra comprensió-) no hi ha restaurants. Tot Déu s'afarta com porcs a base de tapes (jo també).

- Passar entremig de dues fileres de 30x30 tius amb pancartes reclamant silenciosament diners per familiars d'etarres detinguts, convida a fer-se caquetes a sobre (no sé si era perquè anava amb una samarreta de PUTAEUSKADI, però aquella gent em miraven molt raru).

- Kukuxumuxu

- No es persegueix a la gent que parla en castellà... per favor! on han anat a parar els mites?

- Barrejar ceba, formatge de cabra, bacon a sobre d'una merda de tall de pa, està de puta mare!!!

- El raïm pot matar...

- Després de fer les campanades mirant la Belén Esteban i Jorge Javier Vázquez, a l'habitació de l'hotel (havent sopat tapes dins la mateixa -habitació-), només em queda dir que sóc de l'Espanyol (no, encara no ho diré...) per anar al cel amb la consciència tranquil·la.


p.d.: G. és de puta mare.

No té pèrdua